El Nom
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m’era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me’l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d’elles-,
però no t’escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l’enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però quin any s’enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m’és honor
i m’és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l’amat
em canta a l’orella,
i entra en els recers
de l’ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l’amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
(Del llibre Cançons i elegies)
Clementina Arderiu hacia 1909
CANÇÓ
Canto pel goig que em fa cantar
i perquè em prengui qui em voldria;
canto perquè no puc servar
tanta de joia a casa mia.
Tota per tots i tal com só,
que d’altra guisa no en sabria;
tota per tots en ma cançó
damunt la terra on jo naixia.
Damunt la terra que alça un clam
i esqueixa el vel que l’oprimia,
i a les germanes dóna un ram
de l’olivera que floria.
Canto, que enlloc del món on fos
cantar com ara no podria!
L’alta llibertat
Perquè sento que un no re
que em vingués de tu per l’aire
trencaria aquest voler,
que és fort, però no ho és gaire
Sobre el meu pit tu vas collir
la rosa bella,
la flor d’amor tu vas tenir
d’una donzella.
Ara que el fruit ja es colorí,
oh meravella!
pren-me per fruita i rosa a mi
i oblida a ella.
Cançó del pressentiment
Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?
Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m’ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l’havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m’envia
son missatge ja ha complert.
ELEGIA
Pidoleu mercè d’amor
i jo en tinc l’ànima plena:
reposeu, no tot ho emmena
vent sonor.
Si l’amor no fos com és,
ara el do jo us en faria:
jo us pogués donar metgia,
si pogués.
Fos per mi que el gran consol
us pogués seure a la vora
i ésser amic i amada a l’hora
que esteu sol.
Deia jo que el vostre plany
“sense amic i sense amada”
tant m’havia trasbalsada-
ja fa un any.
Però un dubte m’estremí
i ma ploma no fou lliure;
ara que heu deixat el viure
ja ho puc dir.
(Del llibre L’alta llibertat)
Clementina y su marido el poeta Carles Riba en su casa de Cadaqués en 1953
Alegria
Cor meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla.
Alegria! Bandera
coronant la torre-
bastides no calen
ni cordes ni roses…
Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda…
Cerca, mira, parla,
cenyeix graciosa,
domina i acaba
amb ta pura força
la meva ventura…
Intactes les hores
em facin corona.
(Del recull Cant i paraules, dins Poemes)
Alegría
Corazón mío, soleada
turbulencia roja:
plenitud que salta
desbridada y loca.
¡Alegría! Bandera
coronando la torre-
andamios no hacen falta
ni cuerdas ni rosas…
Rueda, rueda, rueda,
almita mía,
no secreta, honda…
Busca, mira, habla,
ciñe graciosa,
domina y acaba
con tu pura fuerza
mi ventura…
Intactas las horas
me hagan corona.
Canço d´abril
Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin aire!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l’hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s’arrisca gaire.
Hem de sortir d’aquest racó
-deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l’aire germinal
amb ulls d’infant, que miren alt.
(Del llibre És a dir)
De la Nit I el Mar
Nit,
porta secreta fora el pit,
no et tanca pany ni corda;
silenci que recorda,
nit,
només voltada d’infinit.
Vé,
si tu t’avances, jo després
puc avarcar la barca
—un àngel lleu la marca;
fes
que jo navegui sempre més.
Nit,
amb el teu cel de fit a fit
i la humitat amarga!
Amb quina joia llarga,
pit,
alenaràs el mot oblit!
Rar,
dintre la nit, la vasta mar
poder solcar, llibreta;
viure a ple cor, alerta,
mar
i nit, la sal del vostre empar!
Els Ulls
Amo els ulls de tot vivent
per damunt de tota cosa:
no hi ha nosa
prou llisquent
que m’allunyi dels ulls de la gent.
Si el maligne em vol temptar,
jo sé prou com ho faria:
sentiria
que un mirar
ja em té tota i em pren i se’n va.
No hi valdria cap consol,
penitència, vels ni cendra;
sinó prendre
nou consol
d’altres ulls que em copsessin al vol.
Que no és prou aquest esguard
-qui en diria la dolçura?-
que fulgura
i m’és part.
Els teus ulls, amat meu, Déu te’ls guard!
Que no és prou, tant com l’estim,
per salvar-me. L’encantària
solitària
d’un abim
dins cada ull tots nosaltres tenim.
I jo en cerco el fons gemat
on s’escorre una aigua mansa,
i no em cansa
el combat,
mal la brossa m’hagués ja nafrat.
Ulls que cerquen altres ulls,
ulls com folles brimarades,
vergassades
i abriülls;
i els discrets i els pregons tristos ulls.
Són els ulls de tot vivent
una bona, bella cosa,
sense nosa.
Vagament
sento en mi tots els ulls de la gent.
Gelosia
Dubte no, que malversa el cabal
amuntegat de bona hora en ma via.
Resti, però, Gelosia, que val
tant com amor i li fa companyia.
Amb qui em parteixo el pa i la sal,
dubte no, Gelosia.
Ella fou qui em vessà dintre el cor
ombra de mort en saber-me amorosa.
I jo en mos braços l’estrenyo més fort
d’ençà que ens ronda la mort bel•licosa.
La gelosia de la mort,
la porto al cor infosa.
Oh l’esguard que barreres no tem
i guaita a lloure una sina poncella!
Dubte vil, tu vas fent alçaprem:
ell trobaria altra sina més bella?
Ma gelosia és de bell tremp,
és glavi i és rodella.
Amistat me’l furtà a bastament;
ell, l’estimat, de l’amic fou la presa.
Mes Gelosia es dreçava amatent:
“Pren-lo si et lleu, però tem ma escomesa”.
Sia amistat un foc ardent
i jo la brasa encesa.
I també cridaria a combat
aquesta força que es mou dins sa testa.
Cap pensament no eixirà del tancat
que no el copsés Gelosia feresta.
Si Gelosia és el meu fat,
jo me’n faré una festa.
Invocació Als Poetes
Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre…
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.
Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m’ha rondat
ben a la vora
i m’ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.
Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d’asseure’m!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre’m!
L’esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d’ell
al bastó em posi.
És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.
Taral·lejant i follejant
donaré encara més d’un cant
al sol i a l’alba.
El meu poeta m’ha valgut,
que no per sempre l’he perdut,
que el tinc a l’ànima.
(Del llibre L’esperança encara)
Clementina Arderiu (Barcelona, España, 6 de julio de 1889 – 17 de febrero de 1976). Poeta. Su obra se incluye en el movimiento postsimbolista, nacido hacia 1915 como relevo del novecentismo. Fue una de las poetas exiliadas en Francia junto a su marido Carles Riba. Ella y su familia integraban el grupo que cruzó a pie la frontera francesa con el poeta Antonio Machado la noche del 27 de enero de 1939.
Hija de una familia de plateros barceloneses. Estudió idiomas, música y piano, y llegó a aprender el oficio familiar.
Con 22 años publicó su primer poema, y en 1916 su primer libro: Cançons i Elegies (Canciones y elegías).
En 1916 se casó con el también poeta Carles Riba. El matrimonio Riba-Arderiu se instaló en el barrio del Putxet —en la calle de Roca i Batlle, reflejado en el poema Mi calle. A lo largo de los años veinte, el matrimonio viajó por Italia, Alemania, Francia y Grecia. Son los años del nacimiento de los tres hijos (Oriol, Eulàlia y Jordi) y la huella de esta década puede seguirse en el poemario Cants i paraules (1936).
En 1920 publicó el segundo libro de poemas, L’alta llibertat(1916-1920). Le siguieron Poemes, 1936, Sempre i ara, 1946, Poesies completes, 1952, És a dir, 1968, y L’esperança encara, 1968.
Durante la guerra, por fidelidad a sus ideales ya las personas de la Escuela de Bibliotecarias en la que Riba estaba implicado, el matrimonio no quiso irse de Barcelona. En 1938 Clementina obtuvo el Premio Folguera por Siempre y ahora, que no se publicaría hasta 1946, con un añadido de la autora, ‘Sentimiento de guerra’, que habla directamente de sus experiencias de la contienda, y con cinco litografías en color de la pintora Olga Sacharoff. En 1939, cuatro días antes de que la ciudad fuera ocupada por los franquistas, los Riba-Arderiu habían emprendido el camino hacia el exilio a Francia estableciéndose primero en Aviñón y después en Bierville. Al producirse la invasión alemana, se trasladaron a Burdeos y, más tarde, a Montpelier; regresaron a Barcelona en 1943.
Aunque su piso de la avenida República Argentina se convirtió en uno de los lugares donde se reunía la resistencia cultural al régimen, el ambiente de la posguerra no era propicio para la creación poética, y no fue hasta el año 1952 cuando publicó Poesías completas y el matrimonio participó en los congresos poéticos de Segovia, Salamanca y Santiago de Compostela. Posteriormente, emprendieron de nuevo viajes a la Alemania Federal ya Gran Bretaña, que inspiraron los poemas de Es a dir (1959), libro al que le fueron otorgados dos premios: el Premio Osa Menor (1959) y el Premio Lletra d ‘Oro (1960).
A la muerte de su esposo en 1959 Clementina se retiró de la actividad publica y abandonó la poesía durante dos años pero aun escribió L’esperança encara (La esperanza todavía), que no se publicó hasta 1968.
Clementina falleció el 17 de febrero de 1976 en Barcelona, a la edad de 87 años, y está enterrada en el cementerio de Sarriá. Hacía tres años que había publicado su Obra poética reunida, de la que había cuidado ella misma.
Clementina Arderiu escribió su poesía siempre en catalán. Sus poemas, llenos de musicalidad, recrean la vida cotidiana .
Premios :
En 1938 ganó el Premio Joaquim Folguera con Siempre y ahora , publicado en 1946 y ampliado en la edición de 1952 de Poesías completas. En 1958 obtuvo el premio Ossa Menor por Es decir y en 1960 el premio Lletra d’Or por el mismo poemario. En 1970 obtuvo el Premio Critica Serra d’Or de Literatura y ensayo.
En 1994 su nieto, Pau Riba, les dedicó a Clementina y a Carles un disco que lleva por nombre De Riba a Riba. https://youtu.be/wZnULU4UC6U?feature=shared
Enlaces de interés :
https://www.escriptors.cat/autors/arderiuc/biografia-clementina-arderiu
Deja una respuesta